El passat novembre l observatori de Mitjans del Col·legi Professional de Periodistes de Galicia va publicar un document sobre comunicació i gènere. Al document s exposaven els resultats i conclusions del Fòrum Internacional sobre Comunicació i Gènere celebrat entre el 9 d octubre i el 25 de novembre de 2006 extreia les següents conclusions:Segons el Fòrum Internacional sobre Comunicació i Gènere, els mitjans de comunicació fan una evident invisibilització de la dona. Això que es podria negar amb alguns números queda evident mirant fixament aquests: l increment de dones als mitjans de comunicació va augmentar tan sols de un 17% l any 1991 a un 21% el 2001. En 10 anys tansols un 4% ens mostra la poca iniciativa i intent de que aquest fet canvii.
Però aquí no queda tot, a més la dona que surt als mitjans es troba en les feines menys valorades, a part d haver de lluitar amb el prototip que la publicitat estereotipa del que ha de ser el femení i què el masculí. Així trobem que l estereotip masculí i el femení estan basats en la desigualitat amorosa i que la publicitat presenta a la dona com a un objecte sexual i una persona preocupada simplement per la bellesa. Més encara, no mostra la nova cara de la dona, osigui l augment de llibertat economica i d autonomia que aquesta ha aconseguit al llarg dels anys, sinó que ens ensenya a una dona típica de la societat patriarcal, amb els valors d una dona que tansols està a casa amb la familia i vigilant els nens i que espera al seu marit, que és el que porta tot el pes econòmic de la familia. D altra banda també ens aoprta una visió de bellesa totalment irreal, on les dones de veritat queden exluïdes, o apareixen com a "dones de ferro" o masculinitzades, ja no són dones. El llenguatge sexista i genèric també és un dels punts que el Fòrum ha considerat important esmentar degut a l alt contingut d aquest en els mitjans.
Aquest document estarà obert en un fòrum virtual de la pàgina web de l'Observatori (www.observatoriodosmedios.org) fins el 15 de gener perquè tothom que vulgui faci els seus comentaris de cara a una publicació definitiva.
El grup artístic Protagonistes Nosaltres de Fupar torna a actuar al Centre Cultural Caixa Terrassa
0 comentarisA M'agrada / No m'agrada hi ha un total de 7 escenes diferents. A cada escena s'hi desenvolupa una petita història relacionada amb el fil conductor principal que està basat en les coses o activitats que més agraden als artistes o, per contra, les que més els costa fer. A partir d'aquest punt, es desencadenen els diferents números musicals. Algunes de les activitats escenificades que agraden als artistes són viatjar, anar mudat, ballar o reconciliar-se amb les persones que estimen. Les que no agraden són treballar, les guerres i les discussions.
A banda de les diferents escenes, també es realitzarà a l'inici de l'espectacle una actuació de l'orquestra de Fupar, una agrupació formada per 12 músics que també pertanyen al grup Protagonistes Nosaltres. Després de la música en directe, una de les artistes recitarà un poema.
La finalitat d'aquestes actuacions és integrar socialment les persones amb disminució psíquica mostrant els seus potencials, aptituds i habilitats a la societat. També es vol potenciar la convivència social i l'amistat i aprofundir en l'autoestima a través del reconeixement directe del públic. El grup de teatre serveix doncs, no només per a que els nois que el formen sentin que són útils i es vegin valorats, sinó per a que els seus familiar i tothom en general vegi fins on es pot arribar i tot el que es pot fer malgrat tenir una petita dificultat psiquica o física.
Una novetat d'enguany és l'actuació d'un grup convidat, anomenat "L'espurna", que ve des de Gandia. Es tracta d'una Fundació a qui fa unes setmanes els protagonistes van visitar a la seva localitat i els van representar l'obra M'agrada / No m'agrada. En aquesta ocasió, els convidats són aquests artistes valencians que, aprofitant l'avinentesa, oferiran el seu propi espectacle.
Aquest festival es realitza des de l'any 1974. En els seus inicis, era una successió d'sketchs, cançons i interpretacions musicals però, des de fa sis anys s'ha donat un tomb nou a l'espectacle i ara se segueix un eix temàtic que va donant pas a les diferents escenes. Si enguany el fil conductor són les coses que ens agraden i les que no ens agraden, altres anys ha estat la vida a unes golfes, una plaça d'una ciutat, un museu, entre d'altres espais.
La conferència va comptar amb la presencia del director d'aquest Canal pioner, Elvin Donaldo Ajquejay Miculax, que va explicar el projecte i va deixar ben clar que " La manifestació de la pròpia identitat és la única forma de ser original".
La iniciativa de crear el Canal 5 parteix en un primer moment degut a la necessitat de fer alguna cosa contra les polítiques lingüístiques guatemalteques, que han girat sempre en torn una única llengua, el castellà, i han marginat així a més de 20 llengues maies, com són el xinca o l'arífona.
Canal 5 el que farà doncs és emetre treballant sobretot en 4 llengues maiesb ( llengues que han patit un fort retroces malgrat la resistència lingüística feta per la comunitat indigena, que de forma minoritària encara impedeix l'extinció d'aquesta font de riquesa i cultura) tot i que mantenint també un espai en castellà llengua que " ens comunica a tots" segons Elvin Donaldo.
La població indigena rep doncs amb moltes expectatives aquest projecte, que s'ha fet esperar 3 anys des que es va adjudicar la frequència a l'Academia de las Lenguas Maias, acadèmia que gestiona el canal.
Segons el Elvin Donaldo aquestes expectatives responen en gran part al fet que els indigenes tenen escàs accés als mitjans de comunicació del país. Això significa que no tenen ni veu ni vot, que de fet no tenen ni dret a aparèixer en aquests mitjans. El director manifesta que "Una democràcia comporta que totes les persones s'impliquin en els mitjans, estiguin informats i puguin tenir veu per difondre la seva cultura" i això és el que es pretén fer amb aquesta iniciativa, tot intentan també posar fi al racisme i a la discriminació social, defensant els drets dels indígenes i intentant millorar la vida d'una població que está fortament desequilibrada, de la qual el 5% és propietária del 80% de les terres i on no hi ha cap mena de mitjà per a contradir aquesta estructura.
Un projecte al que cal donar suport, un projecte que promet una educació i formació a la nació i sobretot un projecte que no només mostra sinó que a més critica, un fet molt necessàri en una societat on es dóna una desigualtat tan gran i on s'intenta fer el posible per amagar-ho.
Campanya contra la violència de gènere
El passat 3 de novembre es va aprovar un projecte de llei conforme es consolidava el preu fix dels llibres i s'eliminava el règim actual de descomptes aprovat en un decret del juny de l'any 2000 pel govern del Partit Popular. Aquest règim de descomptes marcava diversos descomptes en els llibres de text lliures de fins el 25%, fet que ara no es permet en els llibres escolars, que estaran sotmesos a un preu fix marcat per editors i botiguers. Però què significa aquesta llei? Doncs significa que l’objectiu de què els llibres de text siguin gratuïts ja no es complirà, un fet pel qual moltes associacions de pares es queixen.
Tot i això, aquesta llei vol incidir en l'impuls de la lectura, una activitat que té molts pocs "amics" a Espanya. I és que a les estadístiques que podem trobar al web del Pla de foment de la lectura, ens mostren com a Espanya l’any 2002 més del 47% dels enquestats afirmaven no llegir mai o quasi mai, i d’entre els que llegien, la gran part, un 30% comprava a l’any de 1 a 5 llibres. Això significa un percentatge ínfim de lectors, ja que anant a qualsevol biblioteca es constatarà que el nombre d’usuaris no és molt elevat pel que fa a l’ús de llibres ( el percentatge de gent que va a la biblioteca és el 26’2%). Aquest fet es pot lligar a part de a la gran influència dels mitjans audiovisuals, com són la TV i internet, al preu dels llibres, que amb l’arribada de l’euro van patir un augment considerable.
Amb la llei es vol millorar l’accés a la informació de les biblioteques i s’invertiran 431 milions d’euros per a arribar a l’any 2014 a una disponibilitat de 1’5 o 2’5 llibres per habitant (actualment la mitra és de 1’25).
A més, el Pla es configura entorn a 5 eixos d’actuació: l’elaboració d’instruments d’anàlisi per a conèixer la realitat de la lectura, les biblioteques i les llibreries a Espanya; programes de foment de l’hàbit lector dirigits a la població escolar als centres educatius; projectes de potenciació de les biblioteques públiques com centres de foment de la lectura; accions a mitjans de comunicació i activitats d’animació a la lectura.
Caldrà veure si tots aquests mitjans en un món cada cop més audiovisual i més regit per la imatge, aconsegueixen el seu efecte, i eduquen a tants nens i adults en l’hàbit de la lectura, un hàbit que ens permet a petits i grans viatjar sense mouren’s a móns reals o fantàstics, a èpoques que ja s’han vist o que queden per a veure, i a coneixements que sense els llibres hauríem perdut.
George W.Bush no va saber triar el moment en què havia de presentar la “Llei del mur”. Més ben dit, no va triar bé en clau electoral, perquè no va pensar en com cauria la noticia al col·lectiu de llatinoamericans que viuen a USA.
La famosa “llei del mur” ja de per sí ha estat una decisió controvertida: crear un mur de 1.126 km de llargada ( un terç de frontera) per a contenir als immigrants il·legals no sembla que sigui la millor solució per a paliar el problema, i més quan l’actual mur és de 120 km i provoca, no l’abstinència dels que volen creuar la frontera, sinó la mort de molts d’ells, que no ho aconsegueixen.
Així doncs, la barrera física representa la reforma migratòria que Bush creu millor, i això no haurà fet gaire gràcia a tots aquells immigrants, legals o il·legals que ja hagin passat la frontera, o que hagin nascut de pares que la van passar en el seu moment.
Si ens centrem però en aquells immigrants que podien votar en els comicis celebrats fa pocs dies, trobarem que, dels 201 milions de persones que podien votar, uns 17 milions 236mil, eren hispans, quasi un 9%, que depèn com pot semblar poc, però que en realitat pot ser decisiu a l’hora de donar el vot a republicans o demòcrates. I és que la diferència d’escons ha passat de 231 l’any 2004 a 196 aquest any per part dels republicans a la cambra de representats, i de 55 al senat a 49. Una gran baixa que es deu, a part de per l’esgotament civil pel fet de la guerra d’Iraq, en gran part a les noves polítiques d’immigració, que semblen més pròpies de la guerra freda que d’aquest segle.
Amb aquestes eleccions doncs, ha quedat demostrada la crida que fan els ciutadans cap al canvi, un canvi que Bush intenta neutralitzar amb la dimissió del secretari de defensa, Donald Rumsfeld, i donant entendre així el canvi d’orientació que es farà a Iraq, com també el seu propòsit d’acord amb els demòcrates. I és que no té elecció. El president Bush haurà d’afrontar els dos anys que li queden de mandat amb un Congrés dominat pels demòcrates. Un canvi dràstic respecte la seva anterior situació, i que haurà de saber dur amb acords i amb esperit bipartidista, si no vol que Estats Units quedi en aturada durant 2 anys.
aquest estiu vaig anar a Londres a passar uns dies. A l’anar al Prat no va haver cap problema ( a part de cues i retards en l’avió): vam poder entrar la maleta sense cap mena d’inconvenient, i el passar l’aduana va ser un tres i no res. El problema va venir a la tornada. Primer de tot vam haver de facturar la maleta, la mateixa maleta que si que ens havien deixat entrar a l’avió a Barcelona, a l’aeroport de Londres resultava perillosa deixar entrar, per la seva mida, que havia de reduir-se a 56×45x25 cm, és a dir, la mida d’un maletí d’ordinador.
A més, després de la cua per facturar ens va rebre la cua per a passar l’aduana, tres quarts d’hora esperant i remenant maletes, bosses i jaquetes per a treuren’s de sobre tots els productes líquids que duguéssim: líquid de lents de contacte, maquillatge, begudes, melmelada, etc. que havíem de donar a un dels cinc assistents de terra, que ho recollien amb una bossa de plàstic per a què no ho poguéssim entrar. Dins les bosses hi havia xampús, pasta de dents, els paquetets de melmelada que el meu xicot i jo havíem agafat de l’hotel i que tan amablement l’assistent ens va assegurar que faria amb elles “un bon esmorzar, gràcies”, i sobretot un munt de pintallavis i altres productes cosmètics que no són precisament barats, ( aprofito per a dir que una molt bona idea de negoci és obrir al free pass una botiga de cosmètica “d’un sol ús”).
Passat aquest control va tocar l’hora de desvestir-nos: treuren’s jaqueta i sabates i posar tot el que dúiem als raig X. Però això no és tot, mentre les nostres bosses estaven mostrant els seus budells a la pantalla, nosaltres vam haver de ser escorcollats, les dones per una dona i els homes per un home, que buscaven amb les mans que no tinguéssim amagada qualsevol cosa al nostre cos.
Però el més xocant de tot això va ser el veure com la parella de davant, que viatjava amb el seu bebè, tenia que treure de la bossa tota l’alimentació del nen i l’obria per a provar-la i comprovar així com no era cap producte nociu. A més sols els deixaven pujar una petita part de tot el que duien, que si tens un nen amb molta gana, el pobre ha d’aguantar les exigències de qui considera que amb un pot de papilla ja en té prou. És graciós doncs que amb coses com el menjar de bebès hi hagi tanta cura i en canvi amb productes que poden ser molt més grans es facin excepcions. A partir d’ara, la dieta dels bebès que viatgin ha de ser l’ensaïmada de mallorca?
Cadascú llegeix com li convé, com s'ha pogut veure a les últimes eleccions del parlament de Catalunya i en les enquestes fetes aquests últims dies als mitjans de comunicacióI és que a la majoria d'elles podem veure com gran part dels catalans veuen negatiu un nou tripartit i que creuen que no garantirà l'estabilitat i l'entesa que aquest anuncia.
Tot i així alguns polítics com Carod-Rovira pretenen fer-nos veure que això no és així, i que el poble no s'ha pronunciat en contra al tripartit, sinó que el que ha volgut és que "cap partit tingués la majoria absoluta i han optat per un govern de coalició entre més d'una força política". El que mai he arribat a entendre és perquè creuen que són sabedors de la força política amb què els seus votants volen pactar, perquè la majoria de votants no anem a les urnes per a pactar amb la resta de candidats, sinó tiraríem dos, tres o quatre butlletes, sinó que votem un programa, unes idees, una manera de fer que es desvirtua amb qualsevol pacte que es faci i més si aquest passa per a deixar de banda les idees més importants o per a fer-te fora del govern, d'un govern que per tant no et representa.
Així doncs, el senyor Carod-Rovira creu que als seus votants els està bé que hi hagi Montilla de president? però si fins i tot alguns votants del PSC no han votat aquest any per a què no ho sigui; perquè es creuen ells amb la suficient legitimitat com per a poder-ho decidir? Això és democràcia? Ja, a les lleis no posa enlloc que no puguin pactar, però quant de just és aleshores el sistema democràtic? Nosaltres triem un parlament però no a qui el parlament triarà de president. Però, justament, triem un parlament perquè aquest ens mostra les seves idees, els seus projectes, tota una manera de fer, i nosaltres, el poble, els votants, que tan sols podem triar la idea, doncs exercim el nostre dret i confiem en què aquests a qui hem votat segueixin la idea que ens han "venut" perquè així es representi de veritat a la ciutadania.
I què és el que passa? Doncs que aquests partits per estar en el poder acaben venent les seves idees al millor postor, i la ciutadania no és representada enlloc, perquè si tots aquells que diuen no al quart cinturó són els que voten a ICV, que carai fa Joan Saura en un govern en què es farà el Quart cinturó (no ho dubtin) o si el que és més important és una nova política d'habitatge o que un govern no es dirigeixi des de Madrid, que carai fa Carod-Rovira pactant amb un govern del qual el van fer fora des de Madrid, i que ha arribat a fer fora el mateix president per a tenir amb Montilla més connexió amb Madrid, perquè ja se sap... com va dir Montilla, Catalunya necessita el mateix que Espanya. Si això és un govern que mira per Catalunya, haurem de començar a pensar que Carod no mira tant pel país com pel seu "títol (nobiliari)polític".
El portal ciutadà Terrassa.net amb la col·laboració de la zarza de biblioteques ha proposat una iniciativa per a fomentar l’aprenentatge de la cultura i fer que petits i grans se sentin atrets per unes matèries que tradicionalment es veuen com a pesades i aburrides.
Aquesta iniciativa es tracta d’un joc virtual que té l’objectiu de difondre la història local de la ciutat de terrassa d’una manera amena i divertida.
El joc consisteix en respondre les preguntes que s’hi formulen sobre la història medieval de terrassa i Catalunya. Aquestes preguntes tenen diversos graus de dificultat i per tant diferent puntuació: fàcils, que puntuen 500 punts, mitjanes, que tenen valor de 1000 punts, i difícils que valen per 1500 punts.
Per a cada pregunta fallada però, es resten punts, i per a que això no passi els participants compten amb diversos ajuts:
Les bibliotèques, on s’hi pot trobar un munt de llibres per a respondre les preguntes, els webs, com arteguias, la biblioteca electrònica o el cercador de Vilaweb Nosaltres.cat, i també el Museo de Terrassa.
El Joc té a més un premi: un viatge per a dues persones a Santiago de Compostela, una de les ciutats que va tenir més importancia a l’època medieval.
El joc forma part d’un cicle anomenat “Terracia: una Vila Medieval”, que ha estat creat per a donar a conèixer el pasta de la ciutat i ensenyar a petits i grans tot allò que els envolta per a què ho mirin amb uns altres ulls, per a què aprenguin a apreciar totes les coses que a vegades no apreciem, com les esglésies de Sant Pere, les 6 bibliotèques de Terrassa que ens poden donar informació d’un munt de coses, el castell cartoixa de Vallparadís, etc.
Gràcies a aquestes iniciatives es permet que els més petits s’apropin a l’educació i a l’aprenentatge de manera voluntària i amb ganes d’afrontar els petits reptes que sel’s propasa.
La web del joc és www.terrassa.net/terracia/index.html
Les sigles P I B són el que es tradueix com el Producte Interior Brut. El conjunt de bens i serveis finals produïts en un país durant un periòde de temps determinat. Aquest periòde sol ser un trimestre o un any.
Desglossant el mot podem veure que Brut significa que no es contabilitza la variació d'uinventàris ni les depreciacions o apreciacions de capital, mentre que Intern vol dir que és la producció dins de les fronteres de la economia de la que es basa.
El PIB pot ser Nominal, real o per Càpita. El nominal valora la producció en preus actuals, el real valora la producció a preus constants, i per últim el PIB per càpita és el PIB dividit pel nombre d'habitants del país.
El PIB es pot calcular de tres maneres diferents:
1- Mètode del valor afegit: suma dels valors afegits a les diferents etapes de producció d'un bé o servei en tots els sectors de l'economia
2- Mètode del gast: suma de totes les compres i serveis finals d'una economia
3- Mètode de l'ingrés: suma dels salàris, beneficis empresarials i impostos menys les subvencions.
El producte interior brut (PIB) és un dels instruments que s'utilitzen per a mesurar la grandària de l'economia i la riquesa d'una regió.
Per a mesurar-lo, es pot utilitzar el mètode de les despeses, anomenat GDP, nom amb que també és conegut el PIB. EL GDP es basa en la següent fórmula:
GDP= C+G+I+X-M, què es pot traduïr en
C: consum privat
G: despeses del govern
I: inversió
X: les exportacions
M: les importacions
Tot i que el PIB es considera una mesura de la renda total d'un país, això no és exacte i a més no és del tot fiable, ja que el PIB no té en compte diverses variables que afecten l'economia del país, com per exemple la depreciació del capital, els efectes negatius del creixement econòmic, la distribució de la renda, l'economia oculta o il·lgal o el creixement sostenible i l'oci.
Aquest és el cas d’un columnista de Melilla Hoy, Francisco Roldan, que ens ha demostrat la seva falta de cultura al redactar un article ple de difamacions i tòpics que crec que algú li ha de rectificar.
Roldan comença expressant el seu rebuig al cava català i manifesta que abans de celebrar el que ell diu “la llegada del Niño Dios” amb aquest producte ho farà “con cualquier otro producto espumoso, hasta brindaria con agua de Trara”.
Primer de tot, dir-li al senyor Roldan que no ens menteixi posant per sobre de tot al “Niño Dios” com si els catalans fóssim uns pecadors impresentables, ja que utilitzar d’aquesta manera la seva imatge demostra que no segueix gaire les seves creences, o es que el “niño Dios” deia que es visqués dins l’odi i la rancúnia?
D’altra banda, expressar també la meva sorpresa al relacionar tot el que és català amb l’independentisme i el “separatisme. L’any passat Codorniu i Freixenet van veure com la seva facturació disminuïa en un 4% degut al boicot que es va fer, però perquè es va fer? Es que heu vist mai una bombolla de cava vestida de catalaneta o amb l’escut del Barça? Algú mentre bevia cava sentia una veu de la consciència que li deia “sigues català! Sigues català! Puta espanya!?” ( com diu Roldan que diem).
El senyor Roldan no veu que és una tonteria fer el boicot i que només serveix per a generar més tensions i odi? O es que farà també boicot a tot aquell que sigui d’un equip de futbol diferent al seu, o a tots aquells que no es diguin Francisco, o a les dones rosses? Perquè si a tot allò que porta el mot català? Això no se n’hauria de dir racisme o xenofòbia?
I per últim, m’agradaria que aquest columnista m’expliqués el perquè del mot impresentable davant de la paraula Carod-Rovira, ja que s’ha oblidat d’argumentar-ho, com també perquè anomena dialecte català al que és clarament una llengua ( si no pot llegir les definicions de dialecte i de llengua i comprovar-ho).
En definitiva, senyor Roldan begui amb el que més de gust li vingui. Jo brindaré amb cava, a part de perquè és català, perquè fa més festa.
La ONU ( Organització de les Nacions Unides) és la organització internacional més gran del món i la seva tasca és la de donar consell i decidir sobre temes importants i administratius. La OCDE, en canvi, es tracta d'una organització de cooperació internacional formada per 30 països desenvolupats. L'objectiu d'aquesta organització és el de coordinar les seves polítiques economiques i socials, promovent el treball, la millora del nivell de vida i el creixement econòmic.
Un altre dels elements importants alhora de veure el desenvolupament i la millora del nivell de vida dels països és l'IDH (Index de Desenvolupament Huma). Aquest index és una medició que fa de cada país el Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament i on mesura l'esperança de vida al néixer, la taxa d'alfabetització en adults i la de matriculacions en l'educació primària, secundària i terciària per a saber el nivell d'educació, i la mitjana del PIB per càpita per a veure el nivell de vida digne.
Amb aquests elements es pot saber així si un país s'està desenvolupant, si necessita ajudes, en què se'l pot ajudar, etc.
Un dels elements que ha contribuït a fer veure la necessitat d'aquestes organitzacions és l'anomenada societat de la informació, que juntament amb el coneixement compartit, fan que la incrementi l'atenció dels ciutadans, fent que coneguin i valorin els seus drets i obligacions.
Malgrat tot, Espanya no és dels països que pugui estar orgullos de la seva gestió en la societat de la informació, i és que porta un retard respecte gran part d'Europa. El Pla Ingeni 2010 previst pel govern però, dóna 4 anys per acabar amb aquest retard i atrapar a Europa, i pretén que s'arribi a un 60% de cases conectades a internet i un augment del 25% anual en presupostos d'investigació.
Cal veure doncs, que és necessària la societat de la informació, com també el coneixement compartit, que ens permeten tenir valors, normes, educació, etc. en un món cada cop més proper degut a la gran rapidèsa de les noves tecnologies de la comunicació, Un món que cada cop està més globalitzat i on no hi han de cabre les diferencies abismals de desenvolupament, ni la precarietat ni la falta de drets humans. Cal aprendre que com més educació hi hagi, i per tant més coneixement compartit, hi haurà més i millor desenvolupament.
