Campanya contra la violència de gènere
El passat 3 de novembre es va aprovar un projecte de llei conforme es consolidava el preu fix dels llibres i s'eliminava el règim actual de descomptes aprovat en un decret del juny de l'any 2000 pel govern del Partit Popular. Aquest règim de descomptes marcava diversos descomptes en els llibres de text lliures de fins el 25%, fet que ara no es permet en els llibres escolars, que estaran sotmesos a un preu fix marcat per editors i botiguers. Però què significa aquesta llei? Doncs significa que l’objectiu de què els llibres de text siguin gratuïts ja no es complirà, un fet pel qual moltes associacions de pares es queixen.
Tot i això, aquesta llei vol incidir en l'impuls de la lectura, una activitat que té molts pocs "amics" a Espanya. I és que a les estadístiques que podem trobar al web del Pla de foment de la lectura, ens mostren com a Espanya l’any 2002 més del 47% dels enquestats afirmaven no llegir mai o quasi mai, i d’entre els que llegien, la gran part, un 30% comprava a l’any de 1 a 5 llibres. Això significa un percentatge ínfim de lectors, ja que anant a qualsevol biblioteca es constatarà que el nombre d’usuaris no és molt elevat pel que fa a l’ús de llibres ( el percentatge de gent que va a la biblioteca és el 26’2%). Aquest fet es pot lligar a part de a la gran influència dels mitjans audiovisuals, com són la TV i internet, al preu dels llibres, que amb l’arribada de l’euro van patir un augment considerable.
Amb la llei es vol millorar l’accés a la informació de les biblioteques i s’invertiran 431 milions d’euros per a arribar a l’any 2014 a una disponibilitat de 1’5 o 2’5 llibres per habitant (actualment la mitra és de 1’25).
A més, el Pla es configura entorn a 5 eixos d’actuació: l’elaboració d’instruments d’anàlisi per a conèixer la realitat de la lectura, les biblioteques i les llibreries a Espanya; programes de foment de l’hàbit lector dirigits a la població escolar als centres educatius; projectes de potenciació de les biblioteques públiques com centres de foment de la lectura; accions a mitjans de comunicació i activitats d’animació a la lectura.
Caldrà veure si tots aquests mitjans en un món cada cop més audiovisual i més regit per la imatge, aconsegueixen el seu efecte, i eduquen a tants nens i adults en l’hàbit de la lectura, un hàbit que ens permet a petits i grans viatjar sense mouren’s a móns reals o fantàstics, a èpoques que ja s’han vist o que queden per a veure, i a coneixements que sense els llibres hauríem perdut.
George W.Bush no va saber triar el moment en què havia de presentar la “Llei del mur”. Més ben dit, no va triar bé en clau electoral, perquè no va pensar en com cauria la noticia al col·lectiu de llatinoamericans que viuen a USA.
La famosa “llei del mur” ja de per sí ha estat una decisió controvertida: crear un mur de 1.126 km de llargada ( un terç de frontera) per a contenir als immigrants il·legals no sembla que sigui la millor solució per a paliar el problema, i més quan l’actual mur és de 120 km i provoca, no l’abstinència dels que volen creuar la frontera, sinó la mort de molts d’ells, que no ho aconsegueixen.
Així doncs, la barrera física representa la reforma migratòria que Bush creu millor, i això no haurà fet gaire gràcia a tots aquells immigrants, legals o il·legals que ja hagin passat la frontera, o que hagin nascut de pares que la van passar en el seu moment.
Si ens centrem però en aquells immigrants que podien votar en els comicis celebrats fa pocs dies, trobarem que, dels 201 milions de persones que podien votar, uns 17 milions 236mil, eren hispans, quasi un 9%, que depèn com pot semblar poc, però que en realitat pot ser decisiu a l’hora de donar el vot a republicans o demòcrates. I és que la diferència d’escons ha passat de 231 l’any 2004 a 196 aquest any per part dels republicans a la cambra de representats, i de 55 al senat a 49. Una gran baixa que es deu, a part de per l’esgotament civil pel fet de la guerra d’Iraq, en gran part a les noves polítiques d’immigració, que semblen més pròpies de la guerra freda que d’aquest segle.
Amb aquestes eleccions doncs, ha quedat demostrada la crida que fan els ciutadans cap al canvi, un canvi que Bush intenta neutralitzar amb la dimissió del secretari de defensa, Donald Rumsfeld, i donant entendre així el canvi d’orientació que es farà a Iraq, com també el seu propòsit d’acord amb els demòcrates. I és que no té elecció. El president Bush haurà d’afrontar els dos anys que li queden de mandat amb un Congrés dominat pels demòcrates. Un canvi dràstic respecte la seva anterior situació, i que haurà de saber dur amb acords i amb esperit bipartidista, si no vol que Estats Units quedi en aturada durant 2 anys.
aquest estiu vaig anar a Londres a passar uns dies. A l’anar al Prat no va haver cap problema ( a part de cues i retards en l’avió): vam poder entrar la maleta sense cap mena d’inconvenient, i el passar l’aduana va ser un tres i no res. El problema va venir a la tornada. Primer de tot vam haver de facturar la maleta, la mateixa maleta que si que ens havien deixat entrar a l’avió a Barcelona, a l’aeroport de Londres resultava perillosa deixar entrar, per la seva mida, que havia de reduir-se a 56×45x25 cm, és a dir, la mida d’un maletí d’ordinador.
A més, després de la cua per facturar ens va rebre la cua per a passar l’aduana, tres quarts d’hora esperant i remenant maletes, bosses i jaquetes per a treuren’s de sobre tots els productes líquids que duguéssim: líquid de lents de contacte, maquillatge, begudes, melmelada, etc. que havíem de donar a un dels cinc assistents de terra, que ho recollien amb una bossa de plàstic per a què no ho poguéssim entrar. Dins les bosses hi havia xampús, pasta de dents, els paquetets de melmelada que el meu xicot i jo havíem agafat de l’hotel i que tan amablement l’assistent ens va assegurar que faria amb elles “un bon esmorzar, gràcies”, i sobretot un munt de pintallavis i altres productes cosmètics que no són precisament barats, ( aprofito per a dir que una molt bona idea de negoci és obrir al free pass una botiga de cosmètica “d’un sol ús”).
Passat aquest control va tocar l’hora de desvestir-nos: treuren’s jaqueta i sabates i posar tot el que dúiem als raig X. Però això no és tot, mentre les nostres bosses estaven mostrant els seus budells a la pantalla, nosaltres vam haver de ser escorcollats, les dones per una dona i els homes per un home, que buscaven amb les mans que no tinguéssim amagada qualsevol cosa al nostre cos.
Però el més xocant de tot això va ser el veure com la parella de davant, que viatjava amb el seu bebè, tenia que treure de la bossa tota l’alimentació del nen i l’obria per a provar-la i comprovar així com no era cap producte nociu. A més sols els deixaven pujar una petita part de tot el que duien, que si tens un nen amb molta gana, el pobre ha d’aguantar les exigències de qui considera que amb un pot de papilla ja en té prou. És graciós doncs que amb coses com el menjar de bebès hi hagi tanta cura i en canvi amb productes que poden ser molt més grans es facin excepcions. A partir d’ara, la dieta dels bebès que viatgin ha de ser l’ensaïmada de mallorca?
Cadascú llegeix com li convé, com s'ha pogut veure a les últimes eleccions del parlament de Catalunya i en les enquestes fetes aquests últims dies als mitjans de comunicacióI és que a la majoria d'elles podem veure com gran part dels catalans veuen negatiu un nou tripartit i que creuen que no garantirà l'estabilitat i l'entesa que aquest anuncia.
Tot i així alguns polítics com Carod-Rovira pretenen fer-nos veure que això no és així, i que el poble no s'ha pronunciat en contra al tripartit, sinó que el que ha volgut és que "cap partit tingués la majoria absoluta i han optat per un govern de coalició entre més d'una força política". El que mai he arribat a entendre és perquè creuen que són sabedors de la força política amb què els seus votants volen pactar, perquè la majoria de votants no anem a les urnes per a pactar amb la resta de candidats, sinó tiraríem dos, tres o quatre butlletes, sinó que votem un programa, unes idees, una manera de fer que es desvirtua amb qualsevol pacte que es faci i més si aquest passa per a deixar de banda les idees més importants o per a fer-te fora del govern, d'un govern que per tant no et representa.
Així doncs, el senyor Carod-Rovira creu que als seus votants els està bé que hi hagi Montilla de president? però si fins i tot alguns votants del PSC no han votat aquest any per a què no ho sigui; perquè es creuen ells amb la suficient legitimitat com per a poder-ho decidir? Això és democràcia? Ja, a les lleis no posa enlloc que no puguin pactar, però quant de just és aleshores el sistema democràtic? Nosaltres triem un parlament però no a qui el parlament triarà de president. Però, justament, triem un parlament perquè aquest ens mostra les seves idees, els seus projectes, tota una manera de fer, i nosaltres, el poble, els votants, que tan sols podem triar la idea, doncs exercim el nostre dret i confiem en què aquests a qui hem votat segueixin la idea que ens han "venut" perquè així es representi de veritat a la ciutadania.
I què és el que passa? Doncs que aquests partits per estar en el poder acaben venent les seves idees al millor postor, i la ciutadania no és representada enlloc, perquè si tots aquells que diuen no al quart cinturó són els que voten a ICV, que carai fa Joan Saura en un govern en què es farà el Quart cinturó (no ho dubtin) o si el que és més important és una nova política d'habitatge o que un govern no es dirigeixi des de Madrid, que carai fa Carod-Rovira pactant amb un govern del qual el van fer fora des de Madrid, i que ha arribat a fer fora el mateix president per a tenir amb Montilla més connexió amb Madrid, perquè ja se sap... com va dir Montilla, Catalunya necessita el mateix que Espanya. Si això és un govern que mira per Catalunya, haurem de començar a pensar que Carod no mira tant pel país com pel seu "títol (nobiliari)polític".
