Fa certa gràcia que permetin el pas de les ensaïmades farcides com a equipatge de mà, sobretot quan hi ha altres coses que es tracten amb gran psicosis, m’explico.
aquest estiu vaig anar a Londres a passar uns dies. A l’anar al Prat no va haver cap problema ( a part de cues i retards en l’avió): vam poder entrar la maleta sense cap mena d’inconvenient, i el passar l’aduana va ser un tres i no res. El problema va venir a la tornada. Primer de tot vam haver de facturar la maleta, la mateixa maleta que si que ens havien deixat entrar a l’avió a Barcelona, a l’aeroport de Londres resultava perillosa deixar entrar, per la seva mida, que havia de reduir-se a 56×45x25 cm, és a dir, la mida d’un maletí d’ordinador.
A més, després de la cua per facturar ens va rebre la cua per a passar l’aduana, tres quarts d’hora esperant i remenant maletes, bosses i jaquetes per a treuren’s de sobre tots els productes líquids que duguéssim: líquid de lents de contacte, maquillatge, begudes, melmelada, etc. que havíem de donar a un dels cinc assistents de terra, que ho recollien amb una bossa de plàstic per a què no ho poguéssim entrar. Dins les bosses hi havia xampús, pasta de dents, els paquetets de melmelada que el meu xicot i jo havíem agafat de l’hotel i que tan amablement l’assistent ens va assegurar que faria amb elles “un bon esmorzar, gràcies”, i sobretot un munt de pintallavis i altres productes cosmètics que no són precisament barats, ( aprofito per a dir que una molt bona idea de negoci és obrir al free pass una botiga de cosmètica “d’un sol ús”).
Passat aquest control va tocar l’hora de desvestir-nos: treuren’s jaqueta i sabates i posar tot el que dúiem als raig X. Però això no és tot, mentre les nostres bosses estaven mostrant els seus budells a la pantalla, nosaltres vam haver de ser escorcollats, les dones per una dona i els homes per un home, que buscaven amb les mans que no tinguéssim amagada qualsevol cosa al nostre cos.
Però el més xocant de tot això va ser el veure com la parella de davant, que viatjava amb el seu bebè, tenia que treure de la bossa tota l’alimentació del nen i l’obria per a provar-la i comprovar així com no era cap producte nociu. A més sols els deixaven pujar una petita part de tot el que duien, que si tens un nen amb molta gana, el pobre ha d’aguantar les exigències de qui considera que amb un pot de papilla ja en té prou. És graciós doncs que amb coses com el menjar de bebès hi hagi tanta cura i en canvi amb productes que poden ser molt més grans es facin excepcions. A partir d’ara, la dieta dels bebès que viatgin ha de ser l’ensaïmada de mallorca?
aquest estiu vaig anar a Londres a passar uns dies. A l’anar al Prat no va haver cap problema ( a part de cues i retards en l’avió): vam poder entrar la maleta sense cap mena d’inconvenient, i el passar l’aduana va ser un tres i no res. El problema va venir a la tornada. Primer de tot vam haver de facturar la maleta, la mateixa maleta que si que ens havien deixat entrar a l’avió a Barcelona, a l’aeroport de Londres resultava perillosa deixar entrar, per la seva mida, que havia de reduir-se a 56×45x25 cm, és a dir, la mida d’un maletí d’ordinador.
A més, després de la cua per facturar ens va rebre la cua per a passar l’aduana, tres quarts d’hora esperant i remenant maletes, bosses i jaquetes per a treuren’s de sobre tots els productes líquids que duguéssim: líquid de lents de contacte, maquillatge, begudes, melmelada, etc. que havíem de donar a un dels cinc assistents de terra, que ho recollien amb una bossa de plàstic per a què no ho poguéssim entrar. Dins les bosses hi havia xampús, pasta de dents, els paquetets de melmelada que el meu xicot i jo havíem agafat de l’hotel i que tan amablement l’assistent ens va assegurar que faria amb elles “un bon esmorzar, gràcies”, i sobretot un munt de pintallavis i altres productes cosmètics que no són precisament barats, ( aprofito per a dir que una molt bona idea de negoci és obrir al free pass una botiga de cosmètica “d’un sol ús”).
Passat aquest control va tocar l’hora de desvestir-nos: treuren’s jaqueta i sabates i posar tot el que dúiem als raig X. Però això no és tot, mentre les nostres bosses estaven mostrant els seus budells a la pantalla, nosaltres vam haver de ser escorcollats, les dones per una dona i els homes per un home, que buscaven amb les mans que no tinguéssim amagada qualsevol cosa al nostre cos.
Però el més xocant de tot això va ser el veure com la parella de davant, que viatjava amb el seu bebè, tenia que treure de la bossa tota l’alimentació del nen i l’obria per a provar-la i comprovar així com no era cap producte nociu. A més sols els deixaven pujar una petita part de tot el que duien, que si tens un nen amb molta gana, el pobre ha d’aguantar les exigències de qui considera que amb un pot de papilla ja en té prou. És graciós doncs que amb coses com el menjar de bebès hi hagi tanta cura i en canvi amb productes que poden ser molt més grans es facin excepcions. A partir d’ara, la dieta dels bebès que viatgin ha de ser l’ensaïmada de mallorca?
0 Responses to “Presumpció d'innocència per a les ensaïmades”
Post a Comment