El portal ciutadà Terrassa.net amb la col·laboració de la zarza de biblioteques ha proposat una iniciativa per a fomentar l’aprenentatge de la cultura i fer que petits i grans se sentin atrets per unes matèries que tradicionalment es veuen com a pesades i aburrides.
Aquesta iniciativa es tracta d’un joc virtual que té l’objectiu de difondre la història local de la ciutat de terrassa d’una manera amena i divertida.
El joc consisteix en respondre les preguntes que s’hi formulen sobre la història medieval de terrassa i Catalunya. Aquestes preguntes tenen diversos graus de dificultat i per tant diferent puntuació: fàcils, que puntuen 500 punts, mitjanes, que tenen valor de 1000 punts, i difícils que valen per 1500 punts.
Per a cada pregunta fallada però, es resten punts, i per a que això no passi els participants compten amb diversos ajuts:
Les bibliotèques, on s’hi pot trobar un munt de llibres per a respondre les preguntes, els webs, com arteguias, la biblioteca electrònica o el cercador de Vilaweb Nosaltres.cat, i també el Museo de Terrassa.
El Joc té a més un premi: un viatge per a dues persones a Santiago de Compostela, una de les ciutats que va tenir més importancia a l’època medieval.
El joc forma part d’un cicle anomenat “Terracia: una Vila Medieval”, que ha estat creat per a donar a conèixer el pasta de la ciutat i ensenyar a petits i grans tot allò que els envolta per a què ho mirin amb uns altres ulls, per a què aprenguin a apreciar totes les coses que a vegades no apreciem, com les esglésies de Sant Pere, les 6 bibliotèques de Terrassa que ens poden donar informació d’un munt de coses, el castell cartoixa de Vallparadís, etc.
Gràcies a aquestes iniciatives es permet que els més petits s’apropin a l’educació i a l’aprenentatge de manera voluntària i amb ganes d’afrontar els petits reptes que sel’s propasa.
La web del joc és www.terrassa.net/terracia/index.html
Les sigles P I B són el que es tradueix com el Producte Interior Brut. El conjunt de bens i serveis finals produïts en un país durant un periòde de temps determinat. Aquest periòde sol ser un trimestre o un any.
Desglossant el mot podem veure que Brut significa que no es contabilitza la variació d'uinventàris ni les depreciacions o apreciacions de capital, mentre que Intern vol dir que és la producció dins de les fronteres de la economia de la que es basa.
El PIB pot ser Nominal, real o per Càpita. El nominal valora la producció en preus actuals, el real valora la producció a preus constants, i per últim el PIB per càpita és el PIB dividit pel nombre d'habitants del país.
El PIB es pot calcular de tres maneres diferents:
1- Mètode del valor afegit: suma dels valors afegits a les diferents etapes de producció d'un bé o servei en tots els sectors de l'economia
2- Mètode del gast: suma de totes les compres i serveis finals d'una economia
3- Mètode de l'ingrés: suma dels salàris, beneficis empresarials i impostos menys les subvencions.
El producte interior brut (PIB) és un dels instruments que s'utilitzen per a mesurar la grandària de l'economia i la riquesa d'una regió.
Per a mesurar-lo, es pot utilitzar el mètode de les despeses, anomenat GDP, nom amb que també és conegut el PIB. EL GDP es basa en la següent fórmula:
GDP= C+G+I+X-M, què es pot traduïr en
C: consum privat
G: despeses del govern
I: inversió
X: les exportacions
M: les importacions
Tot i que el PIB es considera una mesura de la renda total d'un país, això no és exacte i a més no és del tot fiable, ja que el PIB no té en compte diverses variables que afecten l'economia del país, com per exemple la depreciació del capital, els efectes negatius del creixement econòmic, la distribució de la renda, l'economia oculta o il·lgal o el creixement sostenible i l'oci.
Aquest és el cas d’un columnista de Melilla Hoy, Francisco Roldan, que ens ha demostrat la seva falta de cultura al redactar un article ple de difamacions i tòpics que crec que algú li ha de rectificar.
Roldan comença expressant el seu rebuig al cava català i manifesta que abans de celebrar el que ell diu “la llegada del Niño Dios” amb aquest producte ho farà “con cualquier otro producto espumoso, hasta brindaria con agua de Trara”.
Primer de tot, dir-li al senyor Roldan que no ens menteixi posant per sobre de tot al “Niño Dios” com si els catalans fóssim uns pecadors impresentables, ja que utilitzar d’aquesta manera la seva imatge demostra que no segueix gaire les seves creences, o es que el “niño Dios” deia que es visqués dins l’odi i la rancúnia?
D’altra banda, expressar també la meva sorpresa al relacionar tot el que és català amb l’independentisme i el “separatisme. L’any passat Codorniu i Freixenet van veure com la seva facturació disminuïa en un 4% degut al boicot que es va fer, però perquè es va fer? Es que heu vist mai una bombolla de cava vestida de catalaneta o amb l’escut del Barça? Algú mentre bevia cava sentia una veu de la consciència que li deia “sigues català! Sigues català! Puta espanya!?” ( com diu Roldan que diem).
El senyor Roldan no veu que és una tonteria fer el boicot i que només serveix per a generar més tensions i odi? O es que farà també boicot a tot aquell que sigui d’un equip de futbol diferent al seu, o a tots aquells que no es diguin Francisco, o a les dones rosses? Perquè si a tot allò que porta el mot català? Això no se n’hauria de dir racisme o xenofòbia?
I per últim, m’agradaria que aquest columnista m’expliqués el perquè del mot impresentable davant de la paraula Carod-Rovira, ja que s’ha oblidat d’argumentar-ho, com també perquè anomena dialecte català al que és clarament una llengua ( si no pot llegir les definicions de dialecte i de llengua i comprovar-ho).
En definitiva, senyor Roldan begui amb el que més de gust li vingui. Jo brindaré amb cava, a part de perquè és català, perquè fa més festa.
La ONU ( Organització de les Nacions Unides) és la organització internacional més gran del món i la seva tasca és la de donar consell i decidir sobre temes importants i administratius. La OCDE, en canvi, es tracta d'una organització de cooperació internacional formada per 30 països desenvolupats. L'objectiu d'aquesta organització és el de coordinar les seves polítiques economiques i socials, promovent el treball, la millora del nivell de vida i el creixement econòmic.
Un altre dels elements importants alhora de veure el desenvolupament i la millora del nivell de vida dels països és l'IDH (Index de Desenvolupament Huma). Aquest index és una medició que fa de cada país el Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament i on mesura l'esperança de vida al néixer, la taxa d'alfabetització en adults i la de matriculacions en l'educació primària, secundària i terciària per a saber el nivell d'educació, i la mitjana del PIB per càpita per a veure el nivell de vida digne.
Amb aquests elements es pot saber així si un país s'està desenvolupant, si necessita ajudes, en què se'l pot ajudar, etc.
Un dels elements que ha contribuït a fer veure la necessitat d'aquestes organitzacions és l'anomenada societat de la informació, que juntament amb el coneixement compartit, fan que la incrementi l'atenció dels ciutadans, fent que coneguin i valorin els seus drets i obligacions.
Malgrat tot, Espanya no és dels països que pugui estar orgullos de la seva gestió en la societat de la informació, i és que porta un retard respecte gran part d'Europa. El Pla Ingeni 2010 previst pel govern però, dóna 4 anys per acabar amb aquest retard i atrapar a Europa, i pretén que s'arribi a un 60% de cases conectades a internet i un augment del 25% anual en presupostos d'investigació.
Cal veure doncs, que és necessària la societat de la informació, com també el coneixement compartit, que ens permeten tenir valors, normes, educació, etc. en un món cada cop més proper degut a la gran rapidèsa de les noves tecnologies de la comunicació, Un món que cada cop està més globalitzat i on no hi han de cabre les diferencies abismals de desenvolupament, ni la precarietat ni la falta de drets humans. Cal aprendre que com més educació hi hagi, i per tant més coneixement compartit, hi haurà més i millor desenvolupament.
Després que no es celebri la cimera sobre l’habitatge a Barcelona per motius de seguretat, Catalunya torna a veure com és l’escenari d’un thriller polític maquiavèlic. Serà veritat que estem en guerra?
Dic que anomenàvem oasi català perquè el mot es referia justament a la resta de política d’Espanya: La campanya política que es feia aquí no volia tenir res a veure amb algunes de Madrid, basades en actituds destructives i en el desprestigi.
I és justament en el què ha caigut CiU al presentar-nos un DVD on es presenten “Imatges reals dels 3 anys de Tripartit” que ens recorden casos com la corona d’espines, l’enfonsament del Carmel, la reunió de Carod amb ETA o el caos de l’aeroport del Prat. Una nova manera de fer campanya política que, juntament amb la caràtula del “documental” que, mostrant a Saura, Carod-Rovira i Maragall amb Montilla de fons a la foscor, firma amb la frase “ Quan el preu de la lluita del poder és un país”, només demostra que per al poder es pot arribar a qualsevol cosa i que la publicitat electoral té molt poc de joc net, basant-se més en el desgast a l’oponent que en la presentació de les pròpies propostes electorals.
Però aquest DVD no perjudicarà la imatge que tenia CiU fins ara? Personalment, sempre havia considerat CiU un partit seriós , amb una política respectable i una manera de fer bastant reflexiva. Ara se’m mostra una nova vessant d’aquest partit, que cau en la línia de la crítica i la magnificació de xocs puntuals, com també en el cinisme, apropant-se una mica ( i sense ànims de comparar cap partit) als documents FAES.
Ja és sabut que els símbols en la política són molt importants, i aquests símbols són els que CiU utilitza per a fer la crítica al Tripartit, però cal arribar a l’extrem de parlar de conspiracions polítiques? Cal encara recordar que mostrar un tros de veritat no significa veure la veritat sencera? Que hi ha matisos i omissions que també poden ser mentides?
Aquesta premisa, que ens pot semblar fins i tot exagerada o "conspiranòica", és una de les normes que es compleix, no només en un mitjà tant extens com són els mitjans de comunicació, sinó que fins i tot dins nostre, en els nostres pròpis somnis, com va apuntar el passat dimarts 10 d'octubre, el professor Eduardo Peñuelo a la conferència que va fer titulada " Lectura de un sueño onírico cinematográfico".
A la conferència, Peñuelo ens va presentar diferents pistes per a descobrir la cara amagada dels missatges, mostrant-nos que cadascún d'ells té un sentit explícit i un de manifest.
Això, que es pot observar al interpretar els somnis (com es va fer a la conferència amb la pel·licula Fresas Salvajes) també es pot fer amb les notícies, la publicitat o la moda, analitzant el procés d'associació, el principi de repetició, el desdoblament etc. , comprovant, així, que la majoria de coses són simplement un símbol per a sentir-nos identificats amb un grup, fer creure alguna cosa o demostrar-ne alguna altra.
Així la Televisió, entre d'altres mitjans, ens ofereix símbols amagats sota les marques publicitàries: la riquesa, maduresa o l'estatus social es troben amagats sota diversos models de cotxes i mots com esportiu, familiar, cool, segur, etc. A les notícies els símbols es poden trobar en l'ús de diferents sinònims, l'ordre o la col·locació de la informació mateixa: col·locant a la mateixa plana del diari una notícia sobre ultranacionalistes i una sobre ERC pots crear una gran càrrega simbòlica.
El significat de les coses s'ha d'entendre tenint en compte que tenen una cara amagada, i sabent que aquest contingut pot ser, anant a extrems, perillós en alguns casos i falaç en molts d'altres.
Un exemple recent sobre el significat amagat de les coses podriem trobar-lo en el documental fet per CiU, ConfidencialCat, on el missatge explicit és " que els catalans han de saber la veritat d'aquests tres anys" però que amaga un missatge ocult, i és que arriben les eleccions, i cal fer que els votants es decantin per CiU.
Sembla mentida com , d’una mateixa pel·lícula, es poden extreure conclusions tan diferents. I és que són moltes les crítiques ( i molt diferents entre elles), les que ha rebut la pel·lícula del jove militant del MIL, Salvador Puig Antich. Des del rebuig dels companys del MIL, que veuen el film com un producte comercial que perverteix la seva figura, fins a aquells que consideren que la producció sols l’exalta com a superheroi antifranquista, mostrant uns personatges plans: bons o dolents, i sense cap mena de veracitat. No hi ha bons ni dolents, a la pel·lícula, hi ha éssers humans. Éssers que tenen diferents maneres de pensar, de veure les coses, però que tenen la capacitat d’estimar i d’entendre, com mostra l’amistat entre el jove militant i el funcionari de presons.
Molts titllen la pel·lícula de producció política, mentre que d’altres ressalten el fet que no aprofundeix en la vida d’aquest activista, sinó que incideix més en el drama familiar.
És que no han pensat que el film no pretén magnificar a Salvador ? No és la història de Salvador Puig Antich, sinó la història de molts salvadors, de tots aquells que han patit la pena de mort. La pel·lícula vol ser una lluita contra la pena de mort. Vol arribar a les consciències i fer conèixer una realitat que, per desgràcia, existeix.
Algunes de les crítiques a la pel·lícula són el fet de presentar a Puig Antich com a noi bo, que mor pels seus ideals i que és injustament el cap de turc de la dictadura.
Bé és cert que Salvador Puig Antich va ser malferit en el tiroteig en el què es va matar a un policia, i en el film, aquesta mort no és omesa, al contrari, el propi protagonista reconeix la seva culpa, i explica tots els actes que ha fet amb el seu grup armat, esborrant així la seva imatge de màrtir o d’heroi, de noi bo, que tant és criticada.
El que no es pot negar és però, que al film es mostra també la seva vessant més humana. Salvador era una persona com tots nosaltres, tenia les seves pors, la seva vida personal i familiar, que no era precisament perfecta. Puig Antich no rep mai la visita del seu pare a la presó, mostrant així que no tenia bones relacions amb ell.
S’humanitza a l’heroi que alguna gent pretén veure en el personatge, però no es treuen coses importants que van passar a la realitat i que potser són el motiu de les crítiques: Salvador Puig Antich va ser atrapat per la policia gràcies a què un militant seu empresonat que va fer-se servir com a trampa. Salvador Puig Antich va ser enterrat al voltant de la seva família i d’unes 500 persones més, que esperaven fora del cementiri, amb roses vermelles, junt 50 policies armats que van arremetre contra ells.
El film no pretén analitzar a Puig Antich, ni als seus ideals, simplement vol mostrar uns fets que van passar. Uns fets que poden seguir passant, ja que la pena de mort encara és vigent a molts països.
No aprofundeix a la política del moment, i no vol heroïcitat ni venjances. Només presenta a un noi, a qui no podem negar la culpa a estar a presó però que al que si que podem criticar el seu càstig: la pena de mort.
